“Si perds la por descobreixes un món diferent”
aquest és el pensament que m’ha vingut després de veure l’últim curtmetratge de Pixar, Piper. La història d’un petit ocell que té por a l’aigua.
Ja fa alguna dècada que relacionar dibuixos animats amb pel·lícules per infants ha quedat antiquat. Últimament, darrera de moltes pel·lícules d’animació ens trobem amb autèntiques històries que reflexen la condició humana i les seves vicissituds, i amb molt bona acceptació per part del públic. Crec que aquest fet es dóna per un factor clau, els dibuixos animats connecten amb l’essència dels nostres origens infantils, amb la capacitat de quedar bocabadat , perplex, estupefacte… amb aquella sensació que el món s’aturava… amb aquelles primeres experiències d’empatia sorgides de la capacitat de introduir-se en la història i sentir-se protagonista… amb aquelles sensacions corporals que més endavant vam aprendre que eren els sentiments i les emocions i que han estat companyes inseparables de viatge…
Piper no és diferent, i torna a connectar amb una sensació que ens enganyaríem si penséssim que és pròpia de la infància. Piper ens interpel·la sobre el risc, sobre el canvi, sobre la capacitat de diferenciar entre fantasia, allò que no és real i ens allunya d’aquesta, i imaginació, aquella facultat mental que ens ajuda a crear noves realitats. I en el curtmetratge podem percebre clarament aquesta diferenciació.
Piper experimenta la fantasia. Creu que no és capaç de fer allò que fan la resta d’ocells. S’allunya de la zona que perceb com a perillosa i es refugia en la protecció dels seu pare o mare. La seva fantasia està alimentada per l’emoció de la por. Es planteja el perill, real, però únicament des de l’opció del fracàs. I fins i tot l’experiència dolorosa de ser atrapat per l’onada, que li confirma la seva pròpia profecia, el carrega d’arguments per mantenir-se en la seva zona de confort, lluny de la platja.
Però Piper vol fer el què fan la resta d’ocells, vol estar aprop de la platja per recollir les petxines i menjar-se les cloïsses. Vol ser gran. I per aconseguir-ho elabora una estratègia per superar la por: crea un pla meticulosament dissenyat amb cada pas per apropar-se a la platja però sempre mantenint la porta oberta de a la retirada. Però no sent surt. La por continua frenant la seva il·lusió. Fins que es topa amb la imaginació que li ofereix un petit bernat ermità que li ensenya una nova estratègia per vèncer les onades i així no renunciar a buscar el menjar. A través de la imaginació Piper descobreix una nova habilitat que fins llavors desconeixia, però que sempre havia estat dins d’ell. Una habilitat que li permet superar la por i descobrir un nou món, una nova realitat. Ja no pot renunciar a la dosi de llibertat que descobreix a l’haver superat la por.
Piper és un ocell animat. Però Piper també és una metàfora de les situacions de canvi que les persones ens topem al llarg de la nostra vida. Alguns d’aquests canvis els realitzem amb més o menys normalitat i destresa, encoratjats per les convencions socials de què allò s’ha de fer, iniciar una feina, tenir un fill, casar-se o ajuntar-se, marxar de casa a una edat raonable… Però altres vegades aquest anhel de canvi s’alimenta per creences limitadores que frenen el nostre afany de canviar, de travessar la platja, i endinsar-nos en un món desconegut.
Una creença limitadora són aquelles idees, pensaments o emocions que a base de repetir-se al llarg de l’història de cada ú, han anat establint una estructura pròpia. La neurociència ens explica que aquesta estructura ha reforçat les connexions neuronals i ha esdevingut el paradigma a través del qual hem après a interpretar el món i tot el que ens passa. Percebem la realitat a través de les nostre creences i la interpretem no tal com és sinó tal com pensem que és.
“No puc”, “No sóc capaç”, “Vigila, sigues prudent”, “Vés en compte”, “Fes-ho quan estiguis més preparat”… Aquestes i moltes d’altres són expressions que ens diem o sentim quan pel nostre pensament es crea una proposta de canvi.
Mario Alonso Puig (Madrid 1955) afirma que amb l’intel·lecte, la capacitat de dissenyar una bona estratègia, les persones no en tenim prou per desplegar la millor versió de nosaltres mateixos. Ens cal un trampolí emocional que ens permeti agafar l’impuls suficient per fer el salt a allà on volem estar. Dos elements, segons Alonso, conformen aquest trampolí: la Fe, el sentit de certesa sobre alguna cosa malgrat no tenir-ne evidències, i la Passió, l’entusiasme i el desig per alguna cosa.
Piper, l’ocell que es va atrevir a fer el salt per descobrir un món diferent.