Ser exigent: l’èxit enganyós
L’altre dia estava a la biblioteca i a la taula del costat vaig sentir la conversa d’una mare i la seva filla. La mare li deia “si no ets més exigent, no faràs mai res”. Aquesta frase em va fer aixecar el cap del llibre i mirant, disimuladament, a la filla, vaig pensar que segurament, per més pocatraça que fos en allò que feia, es mereixia un altre comentari.
Què pretenia aconseguir aquella mare amb aquest comentari? motivar a la filla? El que si que segurament va aconseguir és quedar-se amb un malestar per pensar que no tenia la filla que volia i generar un sentiment d’imperfecció a la filla per no ser la filla que la mare volia.
Les exigències sovint estan en la punta de l’huracà del nostre malestar. Són imposicions que ens situen davant de la realitat d’una manera poc flexible, més aviat rígida i absolutista.
Ser exigent pot portar, evidentment, a la consecució a curt termini dels objectius que un s’ha plantejat, però l’estil de vida que com a conseqüència genera no és saludable ni a mig ni a llarg termini.
Darrera de les exigències hi ha una concepció d’un mateix, dels altres i del món que molt sovint no es corresponen amb la realitat. Les exigències tenen molt poc a veure amb els desitjos i les coses que ens agradarien que passessin de nosaltres mateixos, dels altres i del món. Perquè les exigències porten la creença explícita de que les coses han de ser o de succeir com jo vull, si o si. I no tenen en compte que a més a més de la nostra voluntat i hi ha altres factors que entren en joc, d’un mateix o de fora d’un mateix.
Amb això no estic dient que deixar de ser exigent vol dir deixar de lluitar per aconseguir els objectius que ens proposem. Tot el contrari! deixar de ser exigent ens permet afrontar la realitat d’una manera més realista i poder viure el procés amb les capacitats personals, prou despertes, per fer-hi front d’una manera eficient, que no significa que sempre el resultat hagi de ser aquell que havíem desitjat, però dins del realisme del procés ja haurem contemplat la possibilitat de que allò no sorti com un voldria i haurem previst les conseqüències i la manera de fer-hi front.
Què ens aporta aquesta manera d’afrontar la realitat? doncs evitar un desgast emocional molt important i donar-nos la possibilitat d’interpretar la vida d’una altra manera.
La TREC, la teràpia racional emotiva conductual, creada el 1955 pel Dr. Albert Ellis, ens ajuda a treballar les exigències. Primer ens ajuda a detectar quines són les imposicions rígides i absolutistes que hi han en el nucli de les exigències i si aquestes són realistes, són lògiques i com ens ajuden a aconseguir els objectius. Si alguna d’aquestes premises no es compleixen és que estem davant d’una creença irracional, que no s’ajusta a la realitat i de la qual tenim la possibilitat de treballar.
L’exigència d’aquella mare era tenir una filla perfecta, una filla que sempre s’exigís per aconseguir els millors resultats. Era una demanda rígida i absolutista “no faràs mai res”.
No era realista ja que no existeix cap evidència que pel fet de ser exigent s’aconsegueixin més coses, en tot cas podem parlar d’esforç, de constància, de tenacitat… que són actituds que augmenten la probabilitat que allò que es persegueix s’aconsegueixi, però tampoc ho garanteixen.
No era lògica ja que pel fet que la mare preferís que la seva filla fos més exigent amb els seus deures no es deduïa que ho fos. No era una decisió de la mare, era una decisió que havia de prendre la filla. A mes, les coses no s’aconsegueixen per un tema d’exigència. Un, primer, ha de tenir la competència per realitzar aquella cosa. I per altra banda la competència va per barris i que la poca habilitat per una cosa de cap manera justifica que per d’altres aquella filla no sigui competent.
I finalment, no ajudava a aconseguir l’objectiu final que era que la filla intentés fer el millor possible aquella tasca, ja que més que significar un reforç per la filla, dipositava en aquesta una pressió innecessària que probablement afavoria la creació d’un esquema d’imperfecció.
Hauria estat molt més preferible que aquesta mare li hagués dit “veig que et costa concentrar-te en aquesta feina. Estàs cansada? En què et puc ajudar?”
Amb estima Carlota!
Publicat en el diari El9nou el 4 de novembre de 2016
Josep Molas
Psicòleg Psicoterapeuta