És un error, només un error
Quan aquest matí m’he llevat per la ràdio donaven la notícia de la incidència del partit de futbol d’ahir al vespre entre el Càdiz CF i el Real Madrid sobre l’alienació indeguda d’un jugador en l’equip blanc. Amb alguns comentaris que s’hi feien no hi estava d’acord. Quan he consultat el Twitter m’he trobat amb comentaris que anaven en la línia de la ràdio i amb els quals tampoc hi estava d’acord. I així també amb els diaris digitals. No he estat d’acord amb la sublimació que, alguns comentaris, han fet de l’error d’una persona.
Si no recordo malament se li atribueix a Johan Cruyff la frase «el futbol és un joc d’errors», però no només el futbol sinó que la vida en si és una dinàmica en la qual permanentment estem experimentant, provant, assajant… i moltes vegades errant. No hi ha procés possible sense error i tampoc hi hauria hagut evolució.
Amb aquesta reflexió no vull entrar en la valoració de si un error és més important que un altre, és evident que el context i les conseqüències determinen el valor subjectiu del mateix. M’agradaria més centrar-me en l’exaltació que sovint fem de l’error i els missatges subliminars que hi ha implícits.
L’acte divertit d’exaltar l’error alié porta implícits certs missatges. El primer, i per mi el més important, és el rebuig al fet d’equivocar-se. Negar la possibilitat d’equivocar-se és negar una condició intrínseca a la naturalesa humana, Errare Humanum Est. Com a contraposició magnifiquem el fet de no equivocar-se i aquesta condició només es pot aplicar a les persones que les seves condicions humanes els fa possible en tot moment saber quina és la decisió correcta i que tenen la capacitat extraordinària de controlar els seus estats emocionals per no deixar-se influir per impulsos i passions, és a dir persones perfectes.
En l’exercici professional m’he topat amb moltes persones que porten, en el nucli de les seves creences, l’exigència de ser perfectes. En moltes d’elles aquest tret característic no es manifesta de forma espectacular, com sovint podem trobar en la persona amb trets narcisistes, egocèntrics o egòlatres, ans el contrari, moltes d’elles són persones cuidadores, sensibles, atentes a les circumstàncies dels demés, amb capacitat empàtica… però amb una vivència del seu estar en el món observada des de l’òptica del perfeccionisme, amb la creença que no poden fallar mai i que permanentment han d’estar disponibles. El desgast emocional que aquestes persones viuen, expressat en forma d’ansietat, sol ser molt important. A aquestes persones el concepte d’error és una tortura permanent, un malson, «no em puc equivocar».
La interpretació inadequada de l’error ha generat sentiments de fracàs en persones que simplement es van equivocar i a incorporar, en el seu receptari de pensaments, expressions negatives que devaluen l’autoconcepte «sóc un desastre», «no valc per res», «sóc així i mai canviaré»…, perdent l’oportunitat d’aprendre.
Els que som pares tenim un camí per recórrer amb els nostres fills. Podem educar l’error, no donant-li un valor negatiu i perpetu, sinó centrant-nos en el procediment, ajudant a prendre consciència de l’error, donant-li la dimensió proporcional i real, i ajudant a acceptar-ne les conseqüències.
I per nosaltres, aprendre a dialogar internament amb la nostra part sana i debatre aquells arguments que potencien la visió irracional i distorsionada de la nostra interpretació: sóc humà i tinc dret a equivocar-me, sóc madur i tinc capacitat per acceptar les conseqüencies, sóc conscient i tinc la facultat d’aprendre. Ha estat un error, només un error.