Tens 10 minuts?

Amb l’inici d’any arriben tot un seguit de nous propòsits que ens plantegem complir. La característica comuna de molts d’ells és que no són nous sinó que ja formen part de la nostra motxilla de nous propòsits que vés a saber des de quan arroseguem. El perill d’aquest nou intent és que el propòsit es torni a quedar en això, en propòsit, i alimenti la frustració i, fins i tot, una imatge devaluada d’un mateix “un altre any no he sigut capaç de fer-ho”.

La psicologia, d’aquesta actitud en diu Procrastinació. Procrastinar és un concepte psicològic similar a les definicions dels termes com ajornar, diferir, posposar… conceptes que tenen a veure en deixar de fer una cosa per una altra responent a motius diversos. La diferència amb aquestes definicions rau en la singularitat que procrastinar esdevé un hàbit que es repeteix de manera constant i en diferents àmbits personals ja sigui laboral, acadèmic, quotidià…, i que va acompanyat de malestar psicològic (ansietat, frustració…) i físic (mal de cap, problemes gàstrics…). La persona procrastinadora es diferencia del gandul per la clara intenció de realitzar l’acció o l’activitat.

Hi ha persones que presenten una dificultat a posar-se a fer allò que saben que han de fer. Són persones que abans d’iniciar una tasca de la qual en són responsables se’ls acudeixen mil coses i contínuament deixen per després, més tard o per demà l’activitat que han de realitzar. Aquest hàbit el podem trobar tant en tasques quotidianes, com per exemple planxar, canviar una bombeta… com en tasques programades a mig o llarg termini, preparar un exàmen, convocar una reunió de veïns, decidir les vacances, pagar impostos, buscar feina…Aquestes persones posen en pràctica mecanismes de dilació que consisteixen bàsicament en distreure’s amb tasques que aporten una gratificació instantània molt més gran que la tasca que s’ha de realitzar. Són diverses les activitats de gratificació instantània que tenim a l’abast, però avui en dia les diverses tecnologies de la informació i la comunicació com mòbils, canals televisius, ordinadors, tablets… són les principals aliades de la procrastinació.

Les conseqüències de la dilació són bàsicament de caire emocional, culpabilitat, por, ansietat, ràbia… les quals la persona procrastinadora intenta tapar o compensar a través d’activitats de gratificació instantània. La dinàmica es desenvolupa de la següent manera: apareix en la ment el record d’allò que caldria fer; es comença a donar-hi voltes fins que tot plegat ens trobem realitzant una altra activitat (anar a la cuina a picar alguna cosa, consultar el mòbil, connectar-se a internet…) de gratificació instantània; de cop apareix el jo responsable que recorda la tasca que no s’està fent; el malestar torna a aparèixer, però immediatament els mecanismes de distracció es tornen a activar per superar el moment crític, uff! I així una vegada rera l’altra fins que, a poc a poc, la imatge del rellotge de sorra, amb el seu bulb superior cada vegada més buit, es fa present d’una manera constant i insidiosa. És en aquest moment on els sentiments condemnatoris de culpa, ansietat, frustració i ràbia cap a un mateix arriben a la seva màxima activitat provocant la reacció definitiva amb els diversos formats: abandonar l’activitat per manca de temps, realitzar-la a corre-cuita amb resultats no sempre els desitjats, enginyar una excusa deshonesta… i la presència de símptomatologia somàtica (problemes gàstrics, mal de cap, diarrees…).

La capacitat de procrastinar no és genètica, és una actitud apresa que amb voluntat i compromís es pot desaprendre. Un mètode simple i molt eficaç és el conegut “mètode dels 10 minuts” que va ser descrit per David Kadavy. Consisteix en un senzill exercici, destinar els primers 10 minuts del dia per a realitzar aquella activitat que s’està postergant. Han de ser els 10 primers minuts abans de fer qualsevol cosa, abans de prendre una tassa de cafè, abans de dutxar-se, abans de consultar qualsevol xarxa social o correu electrònic, abans de fer qualsevol activitat. La principal conseqüència del mètode és crear l’hàbit d’utilitzar els 10 primers minuts i deixar l’activitat en aquell moment, a no ser que l’agenda permeti seguir destinant-hi més temps. Aquest mètode es basa en l’Efecte Zeigarnik creat per la psicòloga lituana Bliuma Zeigárnik (1900-1988) el qual demostra que les tasques inacabades o interrompudes són recordades amb més facilitat que les tasques finalitzades, per consegüent quan una tasca l’hem iniciat i no l’hem pogut finalitzar ens queda el sentiment de voler-la completar, per això és més fàcil reprendre-la en un altre moment o bé passar-nos dels 10 minuts.