En la nostra cultura tenim una sèrie d’expressions a les quals els hem donat un significat negatiu, i molt sovint derrotista, que influeixen i afecten de manera considerable en el nostre estat emocional. Moltes d’aquestes paraules estan en l’origen de processos de depressió i d’ansietat per la gran influència que exerceixen en la manera d’interpretar la realitat que ens envolta.
Algunes d’aquestes expressions són les que es deriven del verb fracassar.
Quantes vegades hem sentit a dir o bé hem experimentat en nosaltres mateixos expressions com «el meu matrimoni ha estat un fracàs», «si no aprovo l’examen hauré fracassat«, «hauria d’haver sigut millor pare o mare«, «i si fracasso en el projecte?«, o bé ens hem atribuït una de les definicions més contundents que un mateix pot dir-se «sóc un fracassat«. Són opinions que s’extreuen de la conclusió d’un resultat inesperat, però els donem una categoria tan absoluta que hi quedem atrapats.
El verb fracassar ve de l’arrel llatina «cassare«, que significa agitar, i del prefix «fra-«, que vol dir enmig. Per tant, una possible interpretació seria «enmig de l’agitació».
Així tenim que fracàs seria aquell moment que es pot donar enmig de tot procés de consecució d’un projecte, d’un repte, d’una tasca…quan aquest no surt de la manera que estava prevista.
Si allò que entenem per fracàs és interpretat a través d’una actitud catastrofista i derrotista ens quedem atrapats en un pensament circular, a voltes destructiu, que segons quin sigui el grau de negativitat ens situa en el llindar de la frustració i la depressió.
En canvi, si el fracàs és interpretat a través d’una actitud positiva i realista, focalitzant-se només en el problema i en les causes que han provocat la no consecució dels objectius, hi ha aprenentatge. És la mateixa actitud que moltes persones han aplicat en el procés de grans descobriments, com l’aspirina, el velcro, el post-it, o les tan importants penicil·lina o quimioteràpia. La capacitat d’entendre l’error com un element més del procés. Aquesta actitud d’obertura davant l’error i d’aprenentatge és coneguda com a actitud serendípica.
El filòsof Elbert Hubbard ho expressava en aquestes paraules «el fracassat és una persona que ha comès un error, però no és capaç de convertir-lo en experiència».
Aquest diumenge, durant el programa de la Marató de TV3, tornarem a escoltar i a viure situacions de persones i famílies en què ens interpel·len, per activa i per passiva, sobre el significat de fracàs. Tornarem a experimentar la petitesa dels nostres problemes, i quedarem aclaparats per les mostres de superació, de les ganes de viure de totes elles. És possible que moltes d’elles experimentessin, en el seu moment, el sentiment de fracàs. Una forta agitació en les seves vides que va trasbalsar tots aquells projectes, il·lusions… que tenien entre mans o que havien imaginat. Què van entendre? Què han entès que per molts de nosaltres se’ns fa difícil i creiem que és propi de persones extraordinàries? Que el sentiment de fracàs no és un estat finalista sinó un moment de la vida en el qual se’ns dóna nova informació, molt important, per prendre noves decisions, nous rumbs, nous projectes, noves lluites.
Són molts els moments de la vida quotidiana que, amb absència de malaltia, podem experimentar aquest sentiment de fracàs, en l’exercici del rol de pare o mare, en la feina, en la relació de parella, en la simple realització d’una tasca com un menjar, un dibuix, una manualitat…
És evitable el sentiment de fracàs? No, és una possibilitat raonable que hem de considerar en la planificació de qualsevol procés, repte… Per tant, esdevé un sentiment totalment comú, humà i lògic. En canvi, si que és evitable la intensitat de frustració, de ràbia, d’irritació que pot generar.
Com podem rebaixar aquesta intensitat per tal que no sigui pertorbadora i es converteixi en una oportunitat d’aprenentatge? Corretgin els nostres pensaments, el nostre diàleg intern. Si en comptes de dir-nos «he tornat a perdre el control, sóc un fracassat» fóssim capaços de dir-nos «realment és complicat ser pare i a sobre ser pare perfecte. Hauria preferit no reaccionar d’aquesta manera però en aquell moment no ho he sabut fer. Em puc disculpar i revisar el meu comportament«, segurament que tindrem més opcions d’aprendre, de restaurar la situació i d’estar en pau.
Publicat en el diari El9nou el 16 de desembre de 2016