Josep Molas

Ahir vaig llegir l’article que va publicar en The New York Times comunicant la seva probable propera mort. Haig de dir-li que vaig experimentar una barreja de sentiments, de tristesa, d’admiració i de gratitud.

Vostè fou de les primeres persones que vaig llegir quan encara la meva vocació professional era molt incipient. El seu llibre L’home que va confondre la seva dona amb un barret (ed. Anagrama) em van marcar els primers pasos per entendre l’humanisme que havia de imperar en els professionals que es dediquen i es volen dedicar a l’atenció de la salut. S’hi reflecteix el que el filòsof Joan-Carles Mèlich defineix com l’Ètica de la compassió “la resposta al prec d’algú que pateix, la resposta hic et nunc (aquí i ara) al sofriment de l’altre”. La compassió no entesa com a empatia, aquesta capacitat que consisteix en posar-se en el lloc de l’altre per tal de fer-se càrrec de la seva alegria o sofriment (tal vegada una actitud desitjable per tal de canviar el prejudici), ni tampoc entesa com a pietat, aquesta actitud de poder que s’atorga qui se sent per damunt de l’altre. Sinó la compassió entesa com la resposta a posar-se al costat del que pateix amb el desig d’alleujar el seu sofriment. Després el van succeir d’altres autors com Carl Gustav Jung, el Dr. Ramon Bayés, Viktor Frakl, André Comte-Sponville…

En la seva carta diu “no puc dir que no tingui por. Però el meu sentiment predominant és de gratitut. He estimat i he sigut estimat” i aquest senzill missatge ple de contingut humanístic no m’ha deixat indiferent.

Sovint, en la meva experiència personal i en l’experiència de persones que he tingut l’oportunitat d’acomapanyar en procesos psicoterapèutics, m’he topat amb l’angoixa pel futur. La capacitat d’interpretar uns fets que estaven succeint com a precursors d’uns escenaris terribles i catastròfics on la persona es veia incapaç de soportar. Aquesta angoixa paralitza de tal manera a la persona que l’està sentint que bloqueja la capacitat de viure el present i d’adonar-se de tot allò que en aquells moments dóna sentit a la vida d’un. L’angoixa davant d’un escenari laboral poc clar que aboca a la persona a pensaments sobre la pobresa més extrema, la solitud produida per l’estatus laboral, la seguretat absoluta que mai més trobarà feina… L’angoixa davant d’un escenari d’una malaltia terminal pròpia o d’una persona estimada que aboca a la persona a pensaments sobre què faran els fills quan ella no hi sigui, qui cuidarà d’ells, o bé què farà ella quan la persona estimada no hi sigui, veure’s incapaç de soportar la situació i fer-hi front… Situacions que mereixen una mirada atenta, compassiva, que permeti acompanyar a aquella persona cap escenaris on l’angoixa pel futur pugui substuir-se per un sentiment que permeti posar en relleu tots aquells valors que, no en el futur, sinó en el present tenen l’oportunitat de ser viscuts. No és gens fàcil d’abstreure’s de pensaments que porten a situacions que no es desitgen, però tampoc aquests pensaments ens ajuden a saber estar en la realitat i poder viure-la.

Hi ha situacions que només existeixen en el nostre pensament i que moltes d’elles no arribaran mai a succeir, ho deia el filòsof Michel de Montaigne “la meva vida ha estat plena de desgràcies terribles, la majoria de les quals mai van succeir”. Com a humans no tenim la capacitat de preveure tots els factors i detalls que s’aniran succeint amb el temps i com influiran en la nostra vida, però si que hem desenvolupat i educat la capacitat cultural ha ser terribilistes, a preveure el pitjor escenari possible “més val pensar el pitjor així no em decepcionaré”.

Vostè acaba l’article dient-nos “”. Tant de bo sapiguem entendre-ho sense necessitat d’estar ni sentir-nos malalts.

Moltes gràcies Dr. Oliver Sacks!